Guarició de la filla d’una cananea
Mateu 15,21-28

Text Bíblic

Jesús es retirà a la regió de Tir i Sidó. Una dona cananea, que era d’aquell territori, vingué a trobar-lo i es posà a cridar: “Senyor, Fill de David, tingues pietat de mi! La meva filla està endimoniada i sofreix molt.”

Jesús no li va tornar contesta. Els seus deixebles es van acostar i li demanaven: “Fes-la marxar: no fa més que cridar darrere nostre.”

Jesús els digué: “Únicament he estat enviat a les ovelles perdudes de la casa d’Israel.” Però la dona vingué a prosternar-se davant d’ell i li deia: “Senyor, ajuda’m!”

Jesús contestà: “No està bé de prendre el pa dels fills i tirar-lo als gossets.” Ella digué: “És veritat, Senyor, però també els gossets mengen les engrunes que cauen de la taula dels seus amos.”

Llavors Jesús li respongué: “Dona, és gran la teva fe. Que es faci tal com tu vols.” I des d’aquell mateix moment es posà bona la seva filla.

Mateu 15,21-28

Comentari

Jesús s’havia retirat lluny del país dels jueus, a la terra dels gentils, dels que no eren jueus. Cercava un lloc tranquil per a formar els seus deixebles sense l’ofec de les multituds ni l’assetjament dels líders jueus. Aquest miracle va servir a Jesús per ensenyar als deixebles que, a més dels jueus, hi havia també d’altres ovelles que ell havia de guiar.

Els deixebles se sentien orgullosos de ser les ovelles d’Israel, els fills que mereixien el pa que Déu els donava. Per a ells aquella dona gentil era poc més que un gosset. Per alliçonar els deixebles, aquella dona hauria de patir una mica més que les altres mares a qui Jesús curà les filles: Jesús no tornava cap resposta als seus precs! Però la dona no es descoratjava i cridava darrere de Jesús, fins al punt que els deixebles, per treure-se-la de sobre, demanaven a Jesús que atengués el seu prec. Poc podia un motiu tan egoista arrencar una curació del seu mestre. La resposta de Jesús encara accentuà més el patiment de la dona: “Únicament he estat enviat a les ovelles perdudes d’Israel.” Per ser Jesús el pastor d’un sol ramat, havia de ser primer pastor de les ovelles d’Israel.

Malgrat el silenci de Jesús primer, i les seves paraules després, la dona no es rendí i cridà desesperada: “Senyor, ajuda’m!” La resposta de Jesús no podria sonar més terrible: “No està bé de prendre el pa dels fills i tirar-lo als gossets.” Encara hauria aquella dona de patir una mica més perquè els deixebles aprenguessin que per a Jesús no hi havia ni jueus ni gentils, tots eren fills del mateix Pare, ovelles del mateix Pastor.

I la lliçó que Jesús va donar amb aquella curació, la dona la va expressar amb paraules: “També els gossets mengen les engrunes que cauen de la taula dels seus amos.” Quant d’amor per la filla, quanta humilitat, quanta perseverança, quanta fe! El temps havia arribat per concloure la lliçó als deixebles: “Dona, és gran la teva fe. Que es faci tal com tu vols.” I ella se’n va anar, sense senyals ni prodigis, sabent que trobaria la filla curada.

El temps havia arribat, era en aquell moment, en què nosaltres, els gentils, deixàvem de ser gossets per esdevenir fills. Déu, que havia alimentat primer el poble d’Israel, havia d’alimentar també els gentils. La gran fe d’aquella dona grega inaugurava el nou temps. Després vindria el centurió romà de qui Jesús diria: “ni a Israel no he trobat tanta fe.” I, a continuació tots nosaltres, ovelles del seu ramat.