Guarició d’un home a la piscina de Betzata
Joan 5,2-14

Text Bíblic

Hi havia a Jerusalem, vora la porta de les Ovelles, una piscina amb cinc pòrtics, anomenada Betzata en la llengua dels hebreus. Sota aquells pòrtics hi jeia una multitud de malalts: cecs, coixos, paralítics. Entre ells hi havia un home, malalt des de feia trenta-vuit anys. Jesús, en veure’l ajagut i sabent que estava així des de feia molt de temps, li diu: “Vols curar-te?”

El malalt li respongué: “Senyor, no tinc ningú que em tiri a la piscina en el moment que es remou l’aigua i, mentre jo hi vaig, un altre hi baixa abans que jo.” Jesús li diu: “Aixeca’t, pren la teva llitera i camina.”

A l’instant, aquell home va quedar curat, prengué la llitera i caminava. Aquell dia era dissabte. Per això els jueus deien al qui havia estat guarit: “Avui és dissabte i no t’és permès de portar la llitera.” Ell els respongué: “El qui m’ha posat bo m’ha dit: “Pren la teva llitera i camina”.” Li preguntaren: “Qui és l’home que t’ha dit: “Pren la teva llitera i camina”?”

Però el qui havia estat guarit no sabia qui era, perquè Jesús s’havia escapolit aprofitant la gentada que hi havia en aquell indret. Més tard, Jesús el va trobar al temple i li digué: “Ara estàs curat. No pequis més, que no et passin coses pitjors.”

Joan 5,2-14

Comentari

Aquest és un dels set signes o miracles que trobem a l’evangeli de Joan. Parla d’una piscina on es deia que de tant en tant hi baixava un àngel. Creien que qui es ficava el primer a la piscina quan l’aigua es removia per la presència de l’àngel era curat miraculosament.

Allò era una superstició. Déu no permetria mai que el qui més corre o el qui té els amics més espavilats fos el qui obtingués la seva curació. Tampoc que algú obtingués el seu favor a canvi que un altre el perdés. Això a nosaltres ens fa riure, però aquell malalt ho creia de debò. Sovint, quan estem desesperats per una malaltia, ens tornem supersticiosos.

Aquell home supersticiós, quan Jesús li demanà si es volia curar, li respongué que no tenia ningú que el fiqués a la piscina. No només estava malalt, també estava sol. La resposta volia dir: “Sí que vull curar-me, sigues el meu amic, fica’m a la piscina quan l’aigua es remogui!” Mirant el rostre de Jesús que l’escoltava, entengué que Jesús era el seu Amic. Per això quan Jesús digué: “Aixeca’t, pren la llitera i camina,” obeí a l’instant.

Tenia fe aquell home que no sabia qui era Jesús? Diem que tenir fe és creure. En la meva llengua diem: “creu en mi,” i volem dir: “confia en mi”, i els pares diuen als fills que creguin, quan volen que els obeeixin. L’home va confiar en Jesús i el va obeir: prengué la llitera i caminava. Podem dir que no tenia fe? Jesús no va curar aquell malalt per casualitat, el va anar a trobar, bé els podia haver curat a tots! Potser el va triar perquè era l’únic capaç de superar la superstició i d’entendre que només Déu cura.

Com en tants miracles, Jesús va fer que la persona hi tingués també la seva part. Havia de fer alguna cosa: aixecar-se, agafar la llitera i caminar. I ell va obeir a l’instant, sense dubtar que podia fer-ho. Era una obediència arriscada perquè per transportar una llitera en dissabte el podien apedregar. Quan li van recriminar, va respondre sense por que ell obeïa al qui l’havia posat bo. S’havia alliberat de la superstició, del precepte injust i de la por al que li poguessin fer. Sabia qui era el seu Amic.

Però la història no s’acaba aquí. Jesús el va tornar a trobar, tampoc va ser per casualitat. “No pequis més, que no et passin coses pitjors.” Sembla que hi podia haver una relació entre el pecat de l’home i la seva malaltia perquè és l’únic cas en què Jesús fa un advertiment com aquest. Jesús havia deixat passar un temps perquè l’home gaudís de la salut recuperada, però no el va voler deixar sense una lliçó, però una lliçó d’Amic.