Guarició d’un noi endimoniat
Marc 9,14-29

Text Bíblic

Quan van arribar on eren els altres deixebles, veieren una gentada al seu voltant i uns mestres de la Llei que discutien amb ells. Tota la gent, sorpresos de veure Jesús, anaren corrents a saludar-lo. Jesús els preguntà: “Què discutíeu amb ells?”

Un de la gent li respongué: “Mestre, t’he portat el meu fill, posseït d’un esperit que el priva de parlar. Quan se n’apodera, sigui on sigui, el tira per terra, i el noi treu bromera, cruix de dents i es queda rígid. He dit als teus deixebles que l’hi traguessin, però no han pogut.”

Jesús els diu: “Generació descreguda! Fins quan hauré d’estar amb vosaltres? Fins quan us hauré de suportar? Porteu-me el noi.”

Ells l’hi portaren. Així que l’esperit veié Jesús, provocà convulsions al noi; el noi caigué a terra i es rebolcava traient bromera. Jesús preguntà al seu pare: “Quant de temps fa que li passa això?” Ell contestà: “Des de petit. Sovint l’ha tirat al foc i a l’aigua per matar-lo. Però si pots fer-hi res, tingues compassió de nosaltres, ajuda’ns!”

Jesús li respongué: “Em dius si puc fer-hi res… Tot és possible al qui creu.” A l’instant el pare del noi exclamà: “Crec, però ajuda la meva poca fe!”

Jesús, veient que hi acudia més gent, increpà l’esperit maligne amb aquestes paraules: “Esperit mut i sord, jo t’ho mano: surt d’aquest noi i no hi tornis a entrar més.”

Llavors l’esperit va sortir enmig de xiscles i de grans convulsions, i el noi quedà com mort: tothom deia que ja no vivia. Però Jesús el va prendre per la mà, el va aixecar i el noi es posà dret.

Un cop a casa tots sols, els seus deixebles li preguntaven: “Com és que nosaltres no l’hem pogut treure?” Ell els va respondre: “Esperits d’aquesta mena només es poden treure amb la pregària.”

Marc 9,14-29; Mateu 17,14-20; Lluc 9,38-43a

Comentari

Mentre Jesús baixava de la muntanya de la transfiguració, un pare va portar als deixebles el seu fill únic, posseït per un esperit que el privava de parlar i li provocava atacs d’epilèpsia. Una gentada s’aplegava al voltant dels deixebles que no se’n sortien d’expulsar l’esperit i uns mestres de la Llei discutien amb ells i probablement se’n reien. Quan arribà Jesús els demanà què discutien i el pare del noi li explicà tot.

La resposta ràpida de Jesús fou per als mestres de la Llei: “Generació descreguda, fins quan us hauré de suportar!” I encara havia d’acabar la discussió amb el miracle: “Porteu-me el noi.” La reacció de l’esperit quan veié Jesús fou molt violenta: féu caure al noi a terra i el rebolcava traient bromera. Però Jesús no tenia pressa. La discussió amb els mestres de la Llei, que no creien, s’havia de tallar, però la conversa amb el pare, que començava a creure, s’havia de continuar. I conversaren.

“Si pots fer-hi res, tingues compassió de nosaltres, ajuda’ns!” No és aquesta la pregària dels pares pels seus fills malalts? No afegim sempre, des de la nostra fe vacil·lant, aquest dubte: “si pots fer-hi res…” que lluita contra la generació descreguda de mestres de la Llei que se’n riuen? Jesús, sempre compassiu i a punt per ajudar, va corregir el pare en el seu dubte: “Em dius si puc fer-hi res… Tot és possible al qui creu.”

Encara el dubte ens faria dir: “El qui creu? I aquest qui és: Jesús o nosaltres mateixos?” Però el pare del noi va superar el seu dubte contestant: “Crec, però ajuda la meva poca fe!” Des de la seva fe dubtosa, el pare es va confiar sense dubtes a Jesús. La seva fe havia vençut el dubte. El pare estava a punt perquè Jesús curés el seu fill. “Esperit, surt d’aquest noi i no hi tornis a entrar més.”

Tot i que els deixebles ja havien rebut el poder per expulsar els esperits malignes, no van poder amb aquell esperit, segurament més poderós que els altres. Per això a casa, un cop van estar sols amb Jesús, li traslladaren la possible pregunta dels mestres de la Llei: “Per què nosaltres no hem pogut treure aquest esperit?” I Jesús respongué el mateix que al pare del noi, però d’una altra manera: “Per la vostra poca fe. En veritat us ho dic: només que tinguéssiu fe com un gra de mostassa, diríeu a aquesta muntanya: “Trasllada’t d’aquí cap allà”, i s’hi traslladaria. Res no us seria impossible.” Caldria encara molta pregària…