Guarició d’un sord-mut
Marc 7,31-37

Text Bíblic

Jesús va tornar del territori de Tir i, passant pel de Sidó, arribà al llac de Galilea, després de travessar el territori de la Decàpolis. Llavors li porten un sord, que amb prou feines podia parlar, i li suplicaven que li imposés la mà. Jesús se l’endugué tot sol, lluny de la gent, li ficà els dits a les orelles, va escopir i li tocà la llengua amb la saliva. Després va alçar els ulls al cel, sospirà i li digué: “Efatà! –que vol dir: «Obre’t!»”

A l’instant se li van obrir les orelles, la llengua se li destravà i parlava perfectament. Jesús els prohibí que ho diguessin a ningú, però com més els ho prohibia, més ho pregonaven. Estaven completament admirats i deien: “Tot ho ha fet bé: fa que els sords hi sentin i que els muts parlin.”

Marc 7,31-37

Comentari

La sordesa, comparada amb la ceguesa, la paràlisi o la lepra, que Jesús havia curat abans, té una dificultat de comunicació que els altres mals no tenen. Aquest miracle és especial per la forma com Jesús es va comunicar amb l’home sord i mut.

Aquell home no sabia res del que es deia de Jesús. Si hagués tingut fe, tampoc hauria pogut expressar el seu prec. Per això no va ser ell qui va anar fins a Jesús, els seus amics el portaren, com en el cas del paralític. També foren el seus amics qui suplicaren a Jesús que li imposés la mà, però Jesús no ho va fer. Calia primer que es trobessin, que es coneguessin, només ells dos, sense els amics per entremig.

Jesús se l’endugué tot sol, lluny de la gent, lluny dels amics. Cada miracle és diferent perquè cada persona és diferent i aquell home necessitava un tractament especial. Jesús es va comunicar com ell el podia entendre, allà on fallaven uns sentits, calia fer servir els altres. Com ho havia fet abans amb el cec, el va tocar. Ficant-li els dits a les orelles li explicà que volia obrir-les, tocant-li la llengua amb la saliva, li feu entendre que la volia destravar. Calia que el sord mut cregués en aquell qui el podia curar perquè el miracle es dugués a terme.

Jesús alçà els ulls al cel i sospirà. El sord mut havia d’entendre que la cura que Jesús podia donar-li venia de Déu. Diuen que quan un sentit falla els altres s’aguditzen; no hi ha dubte que el sord mut, observant la mirada de Jesús cap al cel, veié el vincle que hi havia entre Déu i el fill de Déu. I veient el gest del sospir, va entendre la pregària que Jesús feia al Pare, entengué com Jesús es compadia d’ell i volia la seva curació. Després d’això la fe de l’home ja estava a punt perquè pogués ser curat.

I Jesús digué: “Obre’t!” Potser va ser la primera paraula que l’home va sentir. Jesús havia volgut que fos la seva veu la primera que sentís. I l’home respongué parlant perfectament. També va ser voluntat de Jesús ser el primer en escoltar els anhels que tant de temps havien quedat reclosos en aquell home. Què li devia dir? Mai no ho sabrem, estaven sols. Quan veiem amb quina delicadesa i compassió féu Jesús que el sord sentís i que el mut parlés, entenem que diguessin d’ell: “Tot ho ha fet bé.”