Guarició d’una dona encorbada en dissabte
Lluc 13,10-17

Text Bíblic

Un dissabte, Jesús ensenyava en una de les sinagogues. Hi havia allà una dona que des de feia divuit anys tenia una malaltia produïda per un esperit. Anava tota encorbada i no es podia redreçar per res. Jesús, en veure-la, la va cridar i li digué: “Dona, quedes lliure de la teva malaltia!” Li va imposar les mans i a l’instant ella es redreçà i glorificava Déu. Però el cap de la sinagoga, indignat perquè Jesús havia curat en dissabte, deia a la gent: “Hi ha sis dies per a treballar. Veniu a fer-vos curar un d’aquests dies i no en dissabte.”

El Senyor li contestà: “Hipòcrites! ¿No és veritat que també en dissabte tots deslligueu el bou i l’ase de l’estable i els porteu a l’abeurador? ¿No calia, doncs, precisament en dissabte, deslligar aquesta filla d’Abraham que Satanàs tenia subjectada des de feia divuit anys?”

Amb aquestes paraules, tots els seus adversaris van quedar avergonyits. La gent, en canvi, s’alegrava de totes les coses extraordinàries que feia.

Lluc 13,10-17

Comentari

Aquest és un miracle de curació. Hi ha curacions on la persona malalta ho va demanar a Jesús. N’hi ha d’altres on van ser els familiars o els amics del malalt qui ho van demanar. En aquest miracle de la dona encorbada Jesús va prendre la iniciativa de curar-la sense que ningú li ho demanés.

Jesús va curar moltes persones, però també n’hi va haver d’altres que no va curar. Sabem que al seu poble de Natzaret, on la gent el rebutjava, Jesús no va fer gaires miracles perquè la gent no tenia fe. Sembla, doncs, que la fe és necessària perquè Jesús decideixi fer un miracle. La fe de la persona malalta o bé de la persona que ho demana a Jesús. Però en aquest cas que ningú va demanar a Jesús que fes el miracle, on era la fe?

La dona encorbada no va demanar a Jesús que la curés però ho devia haver demanat a Déu moltes vegades. Per això Jesús, coneixent la seva fe, la va cridar i imposant les mans en aquell cap que no podia alçar la vista cap a ell, la va curar. I ella, alçant el cap, va veure el seu rostre i va entendre que Déu Pare l’havia curada per les mans del Fill, i va glorificar Déu, no només per la seva curació, sinó també per aquell a qui havia vist.

En cada miracle Jesús demana a la persona curada o aquells que li demanen que hi participin d’alguna manera, no vol que siguem només els instruments del seu poder. Per això calia que aquella dona es redrecés, que fes l’esforç d’estirar-se, calia que confiés completament en les paraules de Jesús, i ella ho va fer a l’instant, sense dubtar. Quanta fe!

Jesús, en els miracles, fa de forma visible el que Déu Pare fa cada dia de forma invisible. Quan la culpa ens aclapara pren la iniciativa i ens fa aixecar la mirada cap a ell, ens allibera de l’esclavitud del Maligne per fer-nos veure la llum de la seva mirada. Però nosaltres ens hem de voler redreçar. Si ho fem, és com si naixéssim de nou. Per un instant, recuperem la pau en el nostre esperit i glorifiquem Déu.

Després d’aquest miracle Jesús va explicar les paràboles del Gra de Mostassa i del Llevat. Aquestes paràboles parlen dels orígens humils, amagats del Regne de Déu. La fe d’aquella dona potser va ser també com aquell gra de mostassa, va créixer lentament en el seu interior i quan es va trobar amb el seu Senyor va rebre el premi de la seva plenitud.