Jesús camina sobre l’aigua
Mateu 14,22-33

Comentari

Després d’haver multiplicat els pans, al capvespre, veient Jesús que els seus deixebles no havien trobat el repòs que cercaven en aquell lloc despoblat, els va enviar amb la barca de retorn a Cafarnaüm. Ja acomiadaria ell tot sol els cinc mil homes i les seves famílies. Després de fer-ho, va pujar a la muntanya per pregar al seu Pare. No hi hauria per Jesús una cambra retirada on tancar-se amb pany i clau, seria la seva cambra la muntanya solitària, tindria per sostre la nit estelada i per llàntia la llum de la lluna. Però fins i tot enmig de la pregària, de l’íntima comunió amb el seu Pare, Jesús continuava vetllant pels seus amics. I des del cim de la muntanya, la llum de la lluna va il·luminar el llac i Jesús va veure com els deixebles lluitaven amb els rems contra el vent i les onades. Interrompé el diàleg amb el Pare per ajudar els amics; va baixar de la muntanya.

Després de la pregària de la transfiguració, després de la més íntima comunió amb Déu Pare, Jesús va baixar de la muntanya i va expulsar l’esperit impur que els seus deixebles no havien pogut dominar. Després de la pregària que seguí a la multiplicació dels pans, Jesús va baixar de la muntanya en una unió tan íntima amb el seu Pare que la natura se sotmeté al seu creador i Jesús caminà sobre les aigües. I allí on l’home celestial mostrà la nova relació amb la natura que un dia tots hem de tenir, els deixebles només hi veieren un fantasma.

“Coratge! Sóc jo. No tingueu por.” I per un instant Pere no tingué por, confià, i també ell caminà sobre les aigües. Jesús, l’home de la nova creació, ensenyava a caminar, com si fos una criatura, a Pere, l’home de l’antiga natura. I, vacil·lant com les criatures, Pere féu les primeres passes en la nova natura, confiant en Jesús com una criatura confia en el seu pare quan comença a caminar. I com fan les criatures, quan Pere desvià els ulls de Jesús i veié el vent fort, va dubtar i es començà a enfonsar. Com un pare pacient que no permet que el seu fillet caigui, Jesús estengué la mà i va agafar Pere. I el vent s’aturà, la lliçó s’havia acabat.

No van arribar a pujar a la barca, ens diu Joan que tot seguit la barca tocà terra al lloc on anaven. És un miracle que ens pot passar inadvertit, de ser al mig del llac van trobar-se, de cop i volta, a la riba. No continuaria la lluita amb el llac aquella nit. La nova natura, submisa, els faria arribar a port en un instant.