La moneda a la boca del peix
Mateu 17,24-27

Text Bíblic

Després que ells van arribar a Cafarnaüm, els qui cobraven el tribut del temple anaren a trobar Pere i li preguntaren: “¿Que no té el costum de pagar el tribut, el vostre mestre?”

Pere respongué: “És clar que sí.”

Un cop Pere va entrar a casa, Jesús s’avançà a preguntar-li: “Què et sembla, Simó? Els reis de la terra, ¿de qui cobren impostos i tributs: dels seus fills o dels estranys?”

Pere li respon: “Dels estranys.”

Jesús li diu: “Per tant, els fills no hi estan obligats. Però, per no escandalitzar ningú, vés al llac, tira l’ham, obre la boca del primer peix que agafis i hi trobaràs la moneda que ens cal per a pagar: dóna’ls-la per mi i per tu.”

Mateu 17,24-27

Comentari

Els peixos van ser els animals que més van servir Jesús en els evangelis. En les pesques miraculoses ompliren les xarxes obeint la seva voluntat. I en les multiplicacions dels pans ompliren les seves mans per alimentar la multitud. També els peixos a la brasa que Jesús ressuscitat va oferir als seus amics a la riba del llac de Galilea devien acudir a ell. Costa d’imaginar-se Jesús pescant amb canya aquells peixos després d’haver ressuscitat, oi?

Hi persones a qui aquest miracle els fa dubtar. No els costa de creure que el vent i les aigües obeïssin Jesús, que el pa i el vi es fessin a les seves mans, i que els arbres s’assequessin a una paraula seva; però es resisteixen a acceptar que un peixet el pogués servir. És que no són també criatures de Déu els animals, els ocells i els peixos?

Pere, assetjat al seu poble, fou posat a prova quan li demanaren si el seu mestre pagava l’impost del temple. Impetuós va respondre: “I tant que sí!” i es devia penedir immediatament d’haver parlat pel seu compte. Entre avergonyit i preocupat pels diners que no tenien va arribar a casa i Jesús, que li sabia llegir el rostre, li estalvià la confessió. Se li avançà amb una d’aquelles preguntes de les paràboles que demanaven una resposta al final.

I Pere sentí tot sol la paràbola dels fills dels reis: “Què et sembla? ¿Els reis de la terra cobren impostos dels seus fills o dels altres?” Pere respongué: “Dels altres” i començà a comprendre el que Jesús volia dir-li. Si el temple era la casa de Déu i Déu era el Rei de la paràbola, el Fill de Déu no estava obligat a pagar-ne l’impost. S’havia ficat de peus a la galleda, però Jesús no el volgué avergonyir. I allò que Jesús no estava obligat a fer, ho feu voluntàriament, per no escandalitzar ningú.

Pere hagué de complir una penitència per la seva indiscreció. Va haver de preparar la canya i sortir tot sol a pescar un peix que seria únic. Ell que havia vist Jesús transfigurat de glòria i expulsant dimonis hauria d’obeir una ordre estranya, quasi ridícula. I mentre contemplava l’aigua, tot pensant en el que Jesús li havia dit, arribà el peix. La moneda que el peix s’havia empassat tenia el valor exacte per pagar l’impost de Jesús i de Pere. I el petit miracle es féu, com molts d’altres miracles, sense espectacle ni espectadors a qui enlluernar. Només Pere. Ni tan sols els qui van cobrar l’impost saberen d’on havia sortit aquella moneda bruta i humida. I el Pare va proveir les necessitats del Fill que proclamava el seu Regne a través d’aquell peix que va servir el seu Senyor.