Una noia, retornada a la vida
Lluc 8,43-48

Comentari

Quan Jaire va demanar a Jesús que salvés la seva filla que es moria, Jesús es va posar en camí immediatament, no podia desatendre la fe d’aquell que s’agenollava davant d’ell! Però una dona va tocar el mantell de Jesús per curar-se i ell es va aturar a parlar amb ella. Que la noia morís no impacientava Jesús, però aquell retard impacientava Jaire perquè la noia podia morir en qualsevol moment.

I així va ser: la noia va morir mentre Jesús s’entretenia. Pobre Jaire, la mort havia guanyat la cursa! Per què s’havia retardat Jesús curant una dona que podia esperar mentre la seva filla única moria? Però Jesús, que volia fer créixer encara més la fe de Jaire, no va deixar que la desesperació se n’apoderés i li digué: “No tinguis por, tingues només fe.” Perquè per a Jesús la fe de Jaire era més important que el miracle mateix. Una fe que havia de ser confiança: creure és confiar.

Jesús aturà la multitud perquè no el seguís, no havien de ser testimonis del miracle els qui no estaven preparats. Jesús, com el seu Pare, no actua obertament per a les multituds, sinó en la intimitat i només per al bé dels qui el poden entendre. Arribats a casa de Jaire trobaren una gentada que es dolia de la mort de la noia. Jesús els retreu la seva actitud: “Què són aquest aldarull i aquests plors? La noia no és morta, sinó que dorm.” Però ells se’n burlaven. Jesús els va treure fora de la casa; la seva falta de fe no els hauria permès d’entendre el miracle; només els pares en el seu sofriment i Pere, Jaume i Joan el podrien presenciar.

Jesús corregeix la nostra manera de veure la mort amb aquest miracle: ens fa canviar la paraula “morir” per “dormir.” Els morts dormen un son del que Déu els desperta, tal com ens desperta a nosaltres cada matí. Si la noia ha de ser despertada per Déu per tornar-la als qui l’estimen, no hi ha motiu per a plors i per a planys. No tinguis por, tingues només fe, creu, confia, espera i tornaràs a abraçar la teva filla! I Jesús féu en petit, el que Déu Pare fa amb cadascun de nosaltres quan morim, despertar-nos i tornar-nos als braços dels pares.

Jesús prohibí als pares que ho fessin saber a ningú: ni als familiars que abans s’havien burlat de les paraules de Jesús, ni a les multituds que havien volgut acompanyar-lo per presenciar meravelles. Allò era entre Déu i ells. Perquè el que havien viscut fructifiqués, els calia no malbaratar-ho en paraules, calia humilitat i silenci per fer créixer encara més la seva fe.