Guarició d'un paralític
Marc 2,1-12

Comentari

Jesús vivia envoltat de multituds, la gent volia escoltar les seves paraules i que guarís els seus malalts. Aquell dia a Cafarnaüm hi havia també fariseus i experts en les escriptures que havien vingut de tot Israel per escoltar-lo. Tan gran era la gentada que els quatre amics que portaven el paralític se les van enginyar per fer arribar el seu amic fins a Jesús fent un forat en el sostre. No seria per ells que el seu company no es curaria!

Jesús veié la fe d’aquells xicots que no s’havien fet enrere davant de la dificultat i la va premiar perdonant els pecats del seu amic: “Coratge, fill, et són perdonats els pecats.” Curiós, oi? Per què li va perdonar els pecats si el que volien els seus companys era que el curés? Jesús devia saber que aquell home necessitava, per damunt de tot, de ser perdonat. Qui sap si la seva culpa tenia alguna cosa a veure amb la seva paràlisi.

Li va perdonar els pecats però no el va curar. Havia de passar una mica de temps, segurament per al bé del paralític, abans que el curés. Jesús havia perdonat els pecats d’aquell home i només Déu pot perdonar completament algú, més enllà del perdó de les persones que van ser ofeses. Amb això, Jesús es feia igual a Déu i no li devia caldre gaire perspicàcia per veure l’enrabiada dels mestres de la Llei.

Més d’una vegada van demanar a Jesús que fes un miracle per demostrar que era Déu, però Jesús no va cedir mai a la temptació de fer miracles per justificar-se. Tanmateix aquell dia, sense que ningú li hagués demanat, els va voler donar una prova que podia perdonar els pecats perquè ell havia vingut al món per perdonar els pecats de tothom. “Què és més fàcil: perdonar els pecats o fer caminar aquest home?” Si només Déu pot perdonar completament, si només Déu pot curar-nos totes les malalties, el qui podia perdonar, bé havia també de poder curar. La curació visible del cos hauria de ser la prova de la curació invisible de l’ànima.

“Aixeca’t, pren la llitera i vés-te’n a casa.” I l’home obeí i quan tornava cap a casa seva, sabent-se net dels seus pecats, donava glòria a Déu. No només era ell qui donava glòria a Déu, sinó tots els qui allí es trobaven. Devien fer-ho també aquells fariseus i els mestres de la Llei? Potser sí, no hi ha dubte que aquell dia havien sentit i vist coses extraordinàries.